(Comiat i enyorança de la pàtria)
Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,
dels núvols e del cel de lluny vos distingia,
per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu, tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
com guarda vigilant, cobert de boira e neu,
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e al mig del mar immens la mallorquina nau.
(Homenatge al patró)
Jo ton superbe front coneixia llavors,
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents
com la veu de ma mare o de mon fill los plors.
Mes, arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així, com arbre migrat a terres apartades,
son gust perdent los fruits e son perfum les flors.
Estrofa d’enllaç
Que val que m'haja atret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant dels trobadors no sent la mia orella,
ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolç país en ales jo em transport,
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que, fora de cantar en llengua llemosina,
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.
Segona part
(Elogi de la llengua)
Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savis
que ompliren l'univers de llurs costums e lleis,
la llengua d'aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muira, muira l'ingrat que, al sonar en sos llavis
per estranya regió l'accent natiu, no plora,
que, al pensar en sos llars, no es consum ni s'enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!
(La llengua símbol de la pàtria)
En llemosí sonà lo meu primer vagit,
quan del mugró matern la dolça llet bevia;
en llemosí al Senyor pregava cada dia,
e càntics llemosins somiava cada nit.
Si quan me trobo sol, parla amb mon esperit,
en llemosí li parla, que llengua altra no sent,
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.
Conclusió final
Ix, doncs, per a expressar l'afecte més sagrat
que puga d'home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.
Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.
2.1. El poema es pot dividir en dues parts, una estrofa d'enllaç entre elles i una conclusió final. Especifica les estrofes que corresponen a cadascun d'aquests quatre apartats (fixa't en els quatre títols possibles que figuren a 2.2).
2.2. Tria, d'entre els que trobaràs a continuació, el títol més adient per a cada apartat del poema:
a) La llengua símbol de la pàtria.
b) Elogi de la llengua.
c) Homenatge al patró.
d) Comiat i enyorança de la pàtria.
3. Quins elements i temes propis del Romanticisme i de la Renaixença apareixen en el poema.
De la Renaixença destaca, el fet de prendre consciència de pertànyer a un país, i de tenir una cultura i llengua pròpies.
El Romanticisme, elogia la visió gloriosa del passat (L’Edat Mitjana), és a dir, el segle d’Or de la literatura Catalana. També destaca l’expressió del jo individual i l’exaltació d ela subjectivitat. El poema provoca melancolia.
4. Per què creus que "La pàtria" es considera símbol de l'inici de la Renaixença.
La pàtria es un poema on es poden destacar molts dels objectius que fan referència i que s’observen a la Renaixença i per això es considera el seu inici. Podem destacar alguns com per exemple el reconeixement, la recuperació, la definició de la pròpia identitat nacional, el paper de la dignificació de la llengua i la creació de la literatura catalana.
RESUM DEL POEMA *La pàtria*
Aquest poema mostra la tristesa de l’autor per haver de deixar enrere la seva nació i es pot veure com la descriu amb gran sentiment. També fa especial referència a la seva llengua, pròpia d’on viu i a la qual fa honor en una de les seves estrofes. Entre d’altres coses l’autor demostra la seva pertanyen-se aquesta terra i el sentit de donar importància a la llengua catalana.
Gisela Jimeno Sanvisens
ACTIVITAT Nº2
Text 3
Vingué la festa dels Jocs Florals d'aquell any, el 1877, vaig fer-hi cap i (...) A la nit, empès pels companys del Cafè Espanyol, vaig assistir també al sopar;(...) arribà l'hora dels trinquis i... oh, vergonya meva!... d'un a un van aixecar-se tots els comensals, brindant, recitant o llegint, menys jo, "l'intrús", l'únic autor allí desconegut, amb tot i haver omplert tantes res mes de paper en aquella llengua, que havia estat per a mi l'única que podia donar als nous companys meus allí triomfants "la merescuda glòria a què "estúpidament" renunciava escrivint en català!"
L'últim baluard de la fortalesa que em tenia empresonat, anava doncs a caure. Jo no volia renunciar a assistir, en el successiu, a festes per a mi tan encisadores com aquelles; però tampoc volia passar-hi les hores d'encongiment i vergonya que en aquella vaig patir. No hi havia doncs més remei que guanyar-me el títol necessari.
(...)
Un cop a casa, remogut com hi arribava, aquella nit vaig somniar molt. Vaig veure finalment clar, que entre l'escriptor i la seva llengua nadiua hi ha un nexe tan estret que no té substitució possible; que seria, per tant, inútil tot esforç que seguís fent per cisellar la frase castellana amb la sobrietat, força i soltesa que mostraven els meus compatriotes escrivint en català; que si el territori de la nostra llengua és bon tros més petit que el de la majoria dels altres idiomes, no per això em de renegar-la ni deixar de conrear-la amb aquell amor i aquell entusiasme de què ens han deixat gloriós exemple els nostres clàssics, ni creure, tampoc, que en els jardins petits no hi poden esclatar flors de tanta exquisitat, ufanor i durada com les que pugui donar el jardí més gran.
(...)
Mes si tota aquesta transformació de criteri em duia a detestar allò abans fet i a admirar més i més els fruits dels més inspirats novells companys meus, no per això sabia perdre la ridícula temença d'escriure en una llengua de gramàtica que jo no havia estudiat (com si per a ensenyar-me-la a parlar ho haguessin fet posant-me el llibret sota els ulls), ni desfer-me d'aquella pusil•lanimitat o basarda ingènita que sols els de casa em coneixien i que tant m'ha travat tota la vida en tots els meus camps d'acció social.
Per això, sens dubte, vaig passar-me encara ben prop d'un any sense ni assajar d'escriure una ratlla en català i ni sé quan m'hi hauria atrevit si no em dóna el rampell de fer una broma.
Narcís Oller: Ob. cit.
1. Quins són els plantejaments que empenyen Narcís Oller a escriure en llengua catalana? Et semblen convincents?
Narcís Oller va plantejar escriure en català els seus poemes perquè sentia que el català era la seva llengua nadiua i, per tant, no li trobava sentit escriure-la en castellà. A més els Jocs Florals del 1877 van causar-li commoció; la seva voluntat realista el va portar a la necessitat d'utilitzar la llengua pròpia de la Catalunya burgesa del segle XIX.
Sí, semblen totalment convincents. Narcís Oller vivint la realitat de la societat catalana d’aquella època, no té perquè expressar la seva poesia en una altra llengua amb la que no se sent còmode, una llengua amb la que no ha crescut i que ni tan sols li han ensenyat.
2. Per quins motius triga tant a començar a escriure en llengua catalana?
Perquè l’escriptor va haver de triar un model de novel•la com a matèria literària, per tant, com que era una realitat propera, la de la societat catalana de l'època, la seva voluntat realista el va portar a la necessitat d'utilitzar la llengua pròpia. A més, va trobar-se amb dues dificultats bàsiques. La primera, la tria de la llengua. El procés de catalanització de la literatura al segle XIX és llarg. I Narcís Oller, com molts d'altres escriptors de l'època, va començar escrivint en castellà quan encara la seva vocació literària no estava prou articulada. I pot ser el més important, que ell considerava que si escrivia en castellà li reconeixerien més, al ser la llengua més parlada o de més prestigi.
Text 5
¿Quin profit ne traurem de parlar-li de manera que no ens entenga? ¿Què significarà per ell tot lo que no sàpiga que és? Al poble que no sap lo que vol dir la paraula "filantropia" ¿per què no se li ha de dir "caritat"? Al poble que no sap lo que vol dir la paraula"psicologia" ¿per què no se li ha de dir "estudi de l'ànima"
Frederic Soler. Cuentos de la vora del foch. 1867.
1. Penses que la situació general de la gent d'avui és comparable quant al desconeixement de lèxic culte o especialitzat a la que descriu Frederic Soler?
Sí és comparable. La gent d’avui dia, en termes generals, no desconeix de lèxic culte, hi ha un gran nombre de població en el món que té educació i el mitjans per conèixer cultismes. L’educació ha evolucionat molt des dels segles XIX, però la resta de gent que desconeix de lèxic culte, és perquè no ha pogut rebre l’educació adequada, pot ser parlem de gent analfabeta o d’aquella població amb pocs recursos.
2. Per quins motius triga tant a començar a escriure en llengua catalana?
Perquè la llengua castellana era la llengua predominant de l’època i pot ser havia poca gent que la parlés i l’entengués.
Sabrina Garcia
POEMA-Pàg.160 (Los dos campanars)
3. Busqueu a la pàgina 160 del llibre de text el poema “los dos campanars” de Jacint Verdaguer i realitzeu les preguntes 1, 5, 6, 7, 8, 9,10,11, 12 i 14. (treball per a dues persones).
1. Significat paraules:
Superba: D’una magnificència, d’una bellesa que imposa.
Abadia: Comunitat monàstica o canònica, autònoma, governada per un abat o per una abadessa.
Salm: Himne religiós.
Presbiteri: Part de l’església al fons de la nau central on hi ha l’altar major, més elevada d’un o més graons que la resta de l’església, que és reservada als clergues.
Cel•la: Apartament petit destinat a un religiós en un convent, a un pres en una presó.
Oratori: Lloc destinat a fer-hi oració.
Cisell: Eina de metall llarga i plana amb tall a la vora extrema de la fulla, que serveix per a treballar pedra, metall, fusta, os, etc., ordinàriament a cops de martell.
Alabastre: Roca composta de guix microcristal•lí, compacta, generalment blanca i translúcida, de la qual es fan vasos, ornaments, etc.
Garric: Arbust perennifoli de la família de les fagàcies, de fulles coriàcies, lluents i espinoses, i fruit en gla, que es fa a la regió mediterrània, sovint formant extenses garrigues.
5.Resum:
- Què està evocant el poeta amb un seguit d’interrogacions retòriques?
Amb aquestes interrogacions està evocant el passat, coses que tenia al passat i ara ja no hi són.
- Quina visió té davant dels ulls que contrasta amb l’evocació anterior?
- Quins són els únics elements arquitectònics que resten drets?
Les abadies Marcèvol, Serrabona i Sant Miquel i lo Conflent.
6. Ideas i estrofas que cada idea ocupa.
En la 1a estrofa el poeta ens explica que hi ha dues abadies. Des de la 2a fins a la 7a l’autor ens parla sobre com han anat canviant al llarg del temps les abadies. De la 8a a la 18a hi ha un diàleg entre els dos campanars de les abadies i parlen sobre fets que han passat al llarg del temps. De la 19a a la 20a el poeta ens diu que aquest diàleg era entre “els dos cloquers”.
7. Formula el tema d’aquest fragment de Canigó.
És com a símbol de la pàtria. Parla de les dues abadies i de com han anat canviant al llarg del temps i del diàleg que mantenen els dos campanars.
8. Analitza la mètrica i la rima del poema. Quin nom reben aquestes estrofes?
10 A (6,10) 10 A (6,10) Sextet de decasíl•labs 12 (6+6) B (6,12) i al•lexandrins (amb
L'Aplec 10 C (6,10) cesura 6+6)
10 C (6,10) Art Major
12 (6+6) B (6,12)
Consonant
7 a No n'hi ha
Preguntes: 9,10,11,12,14.
9. Senyala quin tòpic literari és emprat en les tres primeres estrofes.
Ubi Sunt (Per que recorda la bellesa i l’esplendor d’una cosa desapareguda) es pot veure en el començament dels versos on diu... On és?
10. Explica les comparacions que Verdaguer empra per descriure aquests fets i elements del paisatge: La desaparició dels cants dels monjos; la pervivència dels dos campanars, els roures i les masies.
Verdaguer diu que els cants dels monjos han desaparegut, com si fossin un cos sense ànima, és a dir, com si no hi hagués la seva presencia i les seves veus s’haguessin apagat. Compara els dos campanars amb gegants d’una legió sagrada , perquè encara perviuen, encara que del demes no hi ha ni rastre. Diu que els roures son com garrics i les masies com ovelles al costat dels campanars, per la diferencia de grandària.
11. Comenta les dues metàfores que parlen de les ruïnes dels campanars.
Posa la metàfora dels gegants per donar a entendre que son massa grans y que la resta de coses que estan al seu voltant, son com animals als peus d’un pastor. (per demostrar la seva grandària).També diu que son dos formidables sentinelles, és a dir, dos soldats posats per vigilar el pas, perquè son els únics que segueixen de peu.
12. Esmenta dos exemples d’hipèrbaton i analitza’ls.
-Dels romàntics altars no en queda rastre.
-Del claustre bizantí no en queda res.
Sense alterar el seu ordre seria: No queda rastre dels romàntics altars. No en queda res del claustre bizantí.
14. Quina de les quatre característiques de la poesia de Verdaguer creus que té més rellevància en aquest fragment de <
La soletat del paisatge, per que quasi tots els elements que formaven el paisatge han desaparegut y nomes hi ha la presencia dels dos campanars, amb els quals fa metàfores per demostrar la seva grandària i també donar constància als demes elements.
Lorena Bausa i Gisela Jimeno
